Clara, sent la nit,
com t'abraça. Com et buida la claror, com et va omplint de foscor.
Oriol, sent la nit, com es barreja, com es mouen els estels, com van
caient sobre teu. Sent la nit, com tremola. Sent com salta la gent,
com criden fort al vent. Sent la nit que es despulla, com ballen
abraçats desconeguts, amics, amants. I escolta la cançó
que fins ara ignoraves i canta-la fluix, suau, petit. Canta
amb el cor, canta-li a cau d'orella. Canta malament i sense lletra. I
ara gira't i llença fort paraules al vent, que ningú les sent,
ningú les escolta. I aixeca el puny ben alt i assenyala enlaire, al
cantant, ple de llum, ple de fum. Al cantant que no hi és, que és
la lluna. Que no es veu, que és de dia. Que no ho saps (al menys del
cert) perquè dorms i potser somies.
Borrós,
confús, dilatat. Les parpelles li estiraven avall les ganes de tot,
però l'Oriol es va convèncer de fregar-se la cara, sortir del llit.
Espès, amarg, incoherent. Tenia la sensació de portar un casc de
moto per dins, però la Clara es va aixecar per trobar-se cara a cara
amb la imatge que li projectava el mirall. Ben lluny, l'Oriol va
obrir l'aixeta; ben lluny,
la Clara es va rentar les dents. Ell va aprofitar que no hi havia
ningú a casa per pujar el volum de la ràdio, ella només va fer
cafè per una persona perquè aquell matí estava sola al pis.
L'Oriol es va abrigar, encara feia fred a Lleida. La Clara va recular
per deixar la jaqueta, per ser abril, Barcelona despuntava radiant.
De
què tracta aquest conte? Lector, escriuré el secret més preuat, el
més senzill d'explicar, el més difícil d'ésser guardat. Escriuré
el núvol més alt i el més baix i escriuré el que els separa.
Escriuré la nota més llarga, que serà una cançó, que serà una
tonada. Que serà diferent per cada boca que la canti cada vegada.
Escriuré allò que ningú podrà llegir i seré gelós (si fos ell)
gelosa (si fos ella) de tothom que n'esperava treure'n algun profit.
Lector, escriuré allò que diuen les mirades.
La
Clara va baixar del metro, l'Oriol va poder seure al tren.
Ella va respirar profundament dues, tres vegades. Quatre. Era aquell
contacte, el contacte directe amb la massa de gent que es movia d'una
banda a l'altra del vagó. Persones que rebotaven contra les parets
transparents del seu espai personal. Ell es va despertar de
cop, després d'una sotragada sobtada o d'un xiulet d'avís per la
següent parada o potser era pel moviment sobtat del noi amb bigoti
(encara estan de moda els bigotis?) que seia al seu davant. Va
parpellejar un parell de vegades i quan va voler badallar va recordar
que de fet no li agradava el gust que tenia aquell aire al empassar,
i ho va deixar estar. Ella va somriure quan el dia li va besar la
pell, però de seguida es va tocar el front. Ell va mig aclucar els
ulls, va arrufar el nas, que el sol li venia de cara. Els dos es van
repetir que havia sigut una gran nit però que se l'havien jugada,
que potser necessitarien un parell o tres més d'hores de son. O
quatre.
La
Clara va girar el cap vers el reflex que li oferia una botiga de
sabates. Amb un cop d'espatlla va col·locar adequadament la jaqueta
i la bossa, amb un cop de barbeta va fer enlairar els cabells i les
arracades. Va incrementar el número de graus de la corba que li
seguien els malucs. Va maleir les sabates de taló i va pensar que
avui era un gran dia. L'Oriol es va posar nerviós quan va
sentir el nom de la parada, va escurar-se la gola dues, tres vegades.
Quatre. Es va posar dempeus, desafiant el paisatge que transcorria
com si fos un manyoc de fils de
colors, desafiant la velocitat
que semblava impulsar-lo contra el final del vagó. Amb un salt
discret va trepitjar terra ferma i amb mig somriure va voler
dissimular la incomoditat que li provocava la capital. No hauria
d'haver agafat l'abric d'hivern, però avui era un gran dia.
El
jazz de fons sempre sembla fer més pulcre l'aire d'un ascensor, de
la mateixa manera que el mirall sembla eixamplar-lo. L'espera li
resultava eterna, pesada. La Clara va tenir temps de repassar la
llista de virtuts que la distingien de la resta, allò que la
qualificava com a millor opció; ho va deixar estar al cap de dos
pisos. El maquillatge era excessiu? El vestit massa formal? Es van
obrir les portes i va fer el pas que la presentava, aquell que
marcava el principi d'una nova etapa, n'estava segura. Però ningú
la va mirar, tots seguien un camí blau invisible que els duia d'una
banda a l'altra de l'oficina. Molt bé Clara, i ara cap a on?
Creia
que no s'havia equivocat d'edifici, però per si de cas mirava
enlaire per poder endevinar el logotip que segellava la façana, com
un cop de puny en mig de l'horitzó urbà. L'Oriol
despenjava els braços i giravoltava indecís cap a un costat i cap a
l'altre fins que algú s'hi va topar de cop. Va fer espetegar
la llengua i va dirigir-se vers l'entrada. Aquesta gent de ciutat.
Amb pas ferm va arribar fins l'ascensor. Els espais petits sempre li
havien provocat claustrofòbia. Es va descordar l'abric i es va
tornar a escurar la gola. Desapareixia rere un teló d'acer. El
segon, el tercer pis. El quart. Som-hi.
La
Clara es mossegava les ungles, mirava a banda i banda. Era normal que
triguessin tant? L'Oriol va entrar indecís a la sala. Deu ser
ella. Deu ser ell. Un hola recíproc i silenci. Situació
tensa? No el poden agafar, a ell no, de cap de les maneres. No la
poden agafar, si us plau, si encara deu estar estudiant. Segurament,
situació tensa.
El
rellotge marcava un ritme que semblava fer-se més pesat cada vegada.
Més feixuc, més dens, més llarg. Sent el temps, com t'abraça.
El mira. Com et buida la il·lusió, com et va omplint de tensió.
La mira i ella gira el cap dissimulant. Sent el temps com et
capbussa, com es mouen aquests peus, com si el moviment l'accelerés.
Sent el temps, com tremola. Porta un rellotge molt bo, s'ha
pintat els llavis. Sent com respira el de davant, com et mira
desafiant. Té la camisa arrugada, aquestes sabates li van
grosses. Sent el temps que et despulla, com s'observen malfiats
desconeguts, enemics, rivals. O ell o jo (si fos ella), o ella o
jo (si fos ell).
Com
que les agulles cada vegada sonaven més fort, l'Oriol va provar de
tallar l'aire amb alguna frase irònica. La Clara va fer mig
somriure, desganat, forçat, sense voler allargar una situació que
creia hipòcrita. Però va pensar que tenia un accent curiós i que
potser sí que li havia fet gràcia. Ell es va escurar la gola per
segona, tercera vegada. Quarta. Ella va tornar-se a esmicolar les
puntes dels dits de les mans. Ell es va aixecar i va agafar una
revista d'un centre de taula, ella va mirar-se el rellotge que li
voltava pel canell, encara que just davant seu en tenia un altre de
penjat. I finalment els dos van aixecar la vista cap a la porta del
despatx. S'atura el tic-tac que els marcava el mestre.
La
secretària en qüestió va anunciar que hi havia hagut una confusió,
un problema de papers, que la plaça ja havia estat adjudicada.
Disculpes i moltes gràcies. La Clara va demanar explicacions.
Disculpes i moltes gràcies. Porta. Silenci. Dos, tres segons.
Quatre. Ella es va aixecar amb els ulls esbatanats, negres, enormes,
es va quedar uns segons plantada, buscant una sortida segura, ràpida
i va marxar corrents. L'Oriol va quedar clavat a la cadira i la va
seguir amb la mirada. Com havia de reaccionar? Va provar de
desenganxar el seu darrere de la cadira. Amunt. Es va girar lentament
i va dirigir-se altre cop cap a l'ascensor. Altre cop cap a Lleida,
altre cop cap a casa. Els ulls se li obrien cada vegada més, blaus,
esvarats, els tics nerviosos anaven en increment a mesura que baixava
un pis rere l'altre: s'eixamplava el coll de la camisa nova i premia
i destensava els punys, es mossegava el llavi inferior i s'escurava
la gola dues, tres vegades. Quatre. A fora, la Clara fumava de manera
compulsiva, angoixant, frenètica, histèrica, hipnòtica,
estressant, contínua, prou.
L'Oriol
va descarregar una pluja de preguntes retòriques i indignades a la
noia que recolzava el cap a una paret de color confús. Ella
trepitjava un tros de nicotina embolicada i es disposava a marxar
sense més, quan ell va criticar les maneres d'aquella gent, exigia
una mica més d'educació i serietat. La Clara va respondre amb
qualsevol excusa i l'Oriol va etzibar algun renec. I escolta la
cançó que fins ara ignoraves i canta-la fluix, suau, petit. Ell
va començar una crítica desenfrenada, va triar el camí de la
desesperació i la sensació d'ofec. Aquell que té forma d'espiral i
que cau avall, fosc, negre, infinit. Canta amb el cor, canta-li a
cau d'orella. Ella el va tallar. Estava farta del mateix discurs
de sempre, que només
servia per destrossar les millors ambicions, els grans propòsits.
Canta malament i sense lletra. Ell li va retreure que fos de
casa bona, que no ho podia entendre. Ella va pujar el to de veu i li
va dir que no en tenia ni idea. Que sentia sobre seu els ulls grisos
i tristos, molt solitaris, massa fins llavors, de la tia de Londres
que l'havia acollit al seu pis durant la carrera; els dels seus
pares, bruns i grans, molt grans i esperançats, que esperaven trobar
en ella tot el que no havien pogut veure, viure, ells; els verds i
punyents, els recriminatoris de la seva parella, que ja no ho era
perquè la distància a vegades pot més. Els negres i atents de la
seva germana petita, que la seguien sempre, que mai els deixava de
tenir presents.
I
ara gira't i llença fort paraules al vent, que ningú les sent,
ningú les escolta. L'Oriol va dir que d'acord, que cadascú
tenia la seva vida. I aixeca el puny ben alt i assenyala enlaire,
al cantant, ple de llum, ple de fum. Però que havia sigut
injust. Ella hi va estar d'acord. Al cantant que no hi és, que
és la lluna. Ell li va demanar disculpes, la Clara li va dir que
no passava res, que quina mandra ara tornar cap a Lleida. Com ho
saps? Per l'accent. Que no es veu, que és de dia. Somriu ell,
somriu ella. Que no ho saps (al menys del cert) perquè dorms i
potser somies.
***
Oriol?
Clara? Els dos caminaven tan de pressa que no havien tingut temps de
cridar-se pel nom. Ell es va quedar observant un horitzó de
pensaments; segur que s'havia confós, feia massa temps ja.
Ella es va voler girar tot dissimulant; no, el recordava més gras.
Ja està, ja s'havia fos. Del tot? No en quedava res, d'aquell
moment. Havia passat per sempre més i els seus únics testimonis
oblidarien al cap de poc que per un moment havien tornat tres anys
enrere, en una terrassa, prenent un cafè, discutint de política.
Blau trencat, negre segur i de cop més gent, molta més però
anònima i prou. Aquell instant havia passat i ho deixarien córrer,
només hauria sigut una manera de distreure's, una manera d'enganyar
el record. Només havia sigut una persona a l'atzar que coincidia amb
una memòria borrosa,
confusa, dilatada. Havia sigut algú d'entre un mar de gent que
coincidia amb molta d'altra, cada dia i cada dia era diferent; només
un mirall del que havien cregut imaginar. Pensarien durant uns minuts
en aquella feina que no els havien donat, que havien assignat a algú
altre i amb la qual s'havien il·lusionat durant un matí per culpa
de la tasca poc eficaç de la secretària en qüestió, que no els hi
havia volgut donar explicacions. Algú que ocupava aquell lloc de
treball i amb qui potser havien compartit una estona de semàfor, una
escala mecànica, un vagó de metro i no ho sabrien mai. Potser
s'havien mirat i havien pensat que portava un pintallavis exagerat o
que portava una corbata massa cridanera, potser s'havien mirat i
havien pensat que tenia un aire tibat o que anava massa penjat.
Però ja ho havien
oblidat, del tot. I després a l'Oriol li pesarien avall les
parpelles i la Clara respiraria feixuga quan posessin la cara d'un
record a una jaqueta, a un vestit. I barrejarien el rellotge de paret
amb una cançó que s'escampava, s'escolava i es perdia entre el
negre de la nit, el blau del fum, el blanc de la llum. I aquell dia
s'escaparia fins la nit abans, que l'escanyaria fins fer-lo esquifit.
I aquella nit s'ofegaria dins l'endemà i es tornaria aigua, es
transformaria en allò espès, amarg, incoherent. I només quedaria
aquell moment, que de cop no hauria sigut res, que s'hauria perdut
entre el tot.
Lector, escriuré
el secret més preuat, el més senzill d'explicar, el més difícil
d'ésser guardat. L'Oriol va penjar l'abric d'hivern. Escriuré
el núvol més alt i el més baix i escriuré el que els separa.
La Clara va maleir els talons que s'entestava a calçar-se. Escriuré
la nota més llarga, que serà una cançó, que serà una tonada.
No, s'havia confós. No era la noia de l'entrevista de feina, era la
de la nit anterior, la que li havia cantat la seva cançó preferida
a cau d'orella. Que serà diferent per cada boca que la canti cada
vegada. No, s'havia confós. No era el noi de l'entrevista de
feina, era el de la nit anterior, el que l'havia abraçada sota la
lluna. Escriuré allò que ningú podrà llegir i seré gelós (si
fos l'Oriol) gelosa (si fos la Clara) de tothom que n'esperava
treure'n algun profit. No, havia sigut aquella persona de la nit
anterior. Lector, escriuré allò que diuen les mirades.
Unes parpelles
blaves, unes pestanyes negres.
