dilluns, 25 de gener del 2016

Cicle nocturn (sentits)



1

DOLÇ

Dorm dolç i feixuc i pacient com la neu
que es fa mel de cotó.
que es fon com un petó
de parpelles de plom.

Dorm lent,
dorm suau,
dorm fosc, el cel, protegit per la nit.

Dorm quiet i pesant i tranquil com un llop
que es fa gos fet de res,
que es fon com un sospir
per als astres de lluny.

Dorm buit,
dorm ple,
dorm fred, el bosc, vigilat per la nit

que no dorm.







2

EL CANT DEL MÉS SAVI

Tot
és
mut.
Udola l'únic ocell,
l'únic ocell de l'empit.

Mut
per
dins.
Observa l'últim ocell,
l'últim que trenca el seu crit.

Dins
els
ulls.
Ofega algun tros de vent
l'abraça i l'estreny contra el pit.

Ulls
de
groc.
Udola aquell tros de vent,
xiula i gemega entre els pins.

Groc
i
fosc.
Observa l'urpa del fred,
ondula i tremola tot trist.

Fosc
com
tot.
Ofega amb un vol de fred,
el músic mussol, l'infinit.

Tot
és
mut.






3

FLOR DE MITJA NIT

L'ha despertat un bes de la lluna,
trenca el seu son l'estrella fugaç.
L'ombra del fred li gronxa el silenci,
la dansa del vent li marca el compàs.

Esclata la flor en mig d'un murmuri,
trenca, la nit, el seu fil de llum.
Desplega el perfum d'aquells que somien,
desitja volar, creuar el cel per 'nar lluny.

Diu sóc un ocell de bec orgullós,
mirada perduda que vol ser cançó,
de plomes boniques i gest elegant.

Sóc llibertat, els meus pètals són ales,
diu sóc el volar del que creua les aigües
i res m'impedeix d'anar més endavant.







4

SEDA ANIMAL

Toca la nit
el color
de la neu
que s'embruta de greu,
que retorna tot sol.

Toca la nit
el concert
d'aquell crit
que es desfà poderós,
que no neix, que no mor.

Toca la nit
el vestit
de la gola del llop
de la font que li brolla del pit
de la por.

Toca la nit
la buidor
del seu gris, el marró
de les ombres que ballen molt lleus
com les veus.

Toca la nit
un udol
del cantant
que s'eixuga i es mulla d'estrelles,
que s'entrega sencer sols per elles.

I l'aire li fa d'escenari.
I la lluna només vol anar-hi.

Canta el llop
a la flor que no el sent
a la nit que l'estima
al seu gris que es fa vent
a l'amor que s'hi enfila.







5

LA LLUNA QUE TOT HO VIGILA

Jo

Jo que t'escric sóc la Lluna
Jo que et veig des d'aquí dalt
Jo que et dibuixo un somriure
Jo que governo la mar.

Jo

Jo que sóc reina dels boscos
Jo qui et provoco un sospir
Jo la que observa el teu somni
Jo la que et faig adormir.

Jo
Prou
Jo

Prou, enfadat, va dir el dia
Prou d'historietes d'amor
Brilla l'aurora, s'albira,
Brilla amb uns dits que són d'or.

Jo
Prou
Jo

Prou dels esglais dels poetes,
cansats d'exclamar el seu dolor.
Que dormin les muses altives
que fan i desfan la cançó.

Prou
Jo
Prou

Jo que t'observo com cantes
Jo et dirigeixo els sentits
Jo et faig de cor i d'orquestra
Jo em moro quan mor la nit.

Jo

dilluns, 14 de setembre del 2015

Si em llegeixes

T'escriuré el secret més preuat, el més senzill d'explicar. T'escriuré el desig més gran, el més difícil de ser guardat. Escriuré el núvol més alt i el més baix i escriuré el cel que els separa. I escriuré algun conte curt per deixar que hi vagis d'una volada.

T'escriuré la nota més llarga, que serà una cançó, que serà una tonada, que serà diferent per cada boca que la canti cada vegada. T'escriuré allò que ningú podrà llegir, allò que es fondrà amb una simple mirada. I restarà en el vent i farà aquella olor que fa la rosada.

T'escriuré el secret més preuat, deixaré que l'escoltis de matinada quan tot just el Sol farà que t'oblidis de la nit, les notes negres, del silenci o dels crits, dels núvols, del cel, d'aquesta cançó. Farà que t'oblidis del que ningú podia llegir, allò que compartim tu, lector, i jo.

dilluns, 27 de juliol del 2015

What's App Crime



Narració dels fets en ordre cronològic

Potser els anys pinten diferent tot allò viscut, potser els anys transformen tot el que crèiem ser, potser ens confonen i ens tornen cecs, ens adormen els sentits, ens tornen confiats. L'Àgata i el Pau es coneixien des de feia molt temps, tan de temps que semblava tota una vida. Van créixer al mateix barri, van anar a la mateixa escola, al mateix institut. Van compartir els mateixos estius, aquells fantàstics mesos de juliol. Va ser durant les vacances que van conèixer el Pedro; passarien l'últim curs de batxillerat els tres junts. Els seus camins després, però, es van separar. L'Àgata va començar a estudiar audiovisuals, el Pau zoologia i el Pedro belles arts, però continuaven estant en contacte malgrat tot.

L'Àgata va conèixer la Sofia a la universitat. Semblava mentida que hagués pogut trobar algú amb qui compartir d'aquella manera les seves aficions! La va presentar als seus amics i a la Sofia se li van il·luminar els ulls en veure el Pau. De mica en mica, però, l'Àgata va anar descobrint parts fosques de la seva amiga que li van fer mala espina, així que sense que es notés gaire la va anar apartant de tots els seus projectes, dels seus nois.

Per tal de gravar els curts que havia d'entregar a la universitat va contactar amb la gent de l'Arsènic i de seguida es van posar a treballar amb la Mònica. Congeniaven tant que van decidir compartir pis i li va prometre continuar amb ella si duia a terme les idees que tenia en ment.

Mentrestant, l'Àgata havia conegut l'Èric i havien començat a sortir. Tot era fantàstic, però ell, en certa manera, estava gelós de la relació que ella tenia amb el seu millor amic, el Pau. L'Àgata farta de donar-li sempre tantes explicacions i que l'Èric volgués saber constantment d'on havia tret aquell material audiovisual que anava comprant, l'Àgata va decidir deixar-lo. Total, no era res més que un pelacanyes.

De fet, l'Àgata i el Pau es continuaven veient i s'explicaven els seus projectes de futur. Tenien ganes de menjar-se el món, volien créixer professionalment ella com a directora de cinema, ell com a inversor en projectes relacionats amb la zoologia. Com que no tenien prou diners per aconseguir el que realment volien van prendre per costum, així mig en broma, comprar cada setmana un número de loteria a mitges i, d'aquesta manera, tenir una excusa per anar-se veient.

El que no s'esperaven aquell 24 de gener, però, és que els hi toqués realment. Plens d'eufòria i amb un pot de 50.000 euros van pactar que es partirien els diners, però que no tocarien res fins que el Pau tornés d'Oslo, al cap de sis mesos. Guardarien el número al gerro de les petúnies.

Però no va ser així. L'Àgata tenia tantes ganes de tirar endavant els seus projectes que va fer servir els diners de la loteria per començar a gravar una pel·lícula que feia temps que li rondava pel cap. De fet tenia aquell projecte entre cella i cella d'una manera tal que va oblidar el pacte que havia fet amb la Mònica i va tirar pel dret amb gent més experiència en el món professional. Com que les coses entre elles dues s'havien posat peludes, la Mònica va decidir marxar del pis i amb ella tota l'amistat que havien tingut durant els quatre anys de carrera que havien passat juntes.

Dia 5 de juliol del 2015:

Aquell vespre, l'Àgata havia quedat amb el Pedro al Casino per parlar sobre la rebuda del Pau a l'aeroport. Feia sis mesos que no es veien i tots dos amics el volien anar a rebre com calia.
De fet, l'Àgata volia trobar la manera d'explicar al Pau que s'havia gastat la major part dels diners en la pel·lícula però com que tenia la certesa que tindria un èxit rotund, recuperaria tots els diners i li podria tornar la seva part, o fins i tot més.

El que no sabien els dos amics és que el Pau havia els volia fer una sorpresa, havia arribat un dia abans; precisament quan ells estaven sopant, ell arribava al pis de l'Àgata. Va trucar un parell de vegades i com que ningú li obria la porta va decidir d'entrar amb la còpia de les claus que l'Àgata li havia donat perquè regués les plantes del seu pis.

La volia esperar i veure la cara de sorpresa que faria al entrar. Va ser llavors quan va veure tot aquell material audiovisual tan car, ben col·locat i preparat per utilitzar. Primer es va sorprendre gratament, va pensar que a l'Àgata li havien anat bé les coses durant aquests sis mesos. Després va veure el gerro on havien dit de guardar el número de loteria i va somriure al pensar les facilitats que tindria a partir de llavors. El número no hi era. Va lligar caps. L'Àgata no l'havia esperat, la seva part del premi s'havia fos amb tot allò!

Furiós, va començar a destrossar tot aquells objectes tan preuats per la seva millor amiga: ella li havia matat els millors somnis, ell faria el mateix. Va desbudellar els ordinadors, va apunyalar les càmeres, va escanyar tota mena de trípodes, va esquinçar qualsevol cable que li barrava el pas. Va ser llavors que va entrar un veí en sentir soroll i veure la porta mig oberta. En mig d'aquell estat de frenesí, atabalat, ofuscat per tot plegat, el Pau va veure una amenaça als seus ulls i li va llençar allò que tenia més a prop: el gerro de les petúnies, el gerro del número de loteria.

El temps es va aturar durant uns instants. Quan va veure el que havia fet el seu Jo embogit de feia uns moments va fugir i es va passar la nit deambulant per les afores, sense cap objectiu concret, corsecat pel crim que acabava de cometre. El que acabava de passar no podia ser cert, no ho podia ser. Aquell no era realment ell, havia sigut un accident.

Mentrestant, l'Àgata arribava a casa, trucava el Pedro, s'ho trobava tot de cap per avall i descobria que s'havia comès un assassinat a la seva terrassa. La policia va documentar el cas i va iniciar una investigació però l'Àgata no en tenia prou, volia trobar el culpable de tot plegat.

El Pau va pensar que el millor seria fer com si no hagués passat res durant les 24 hores posteriors i acte seguit, fugir fins que s'arxivés el cas, fins que els seus amics oblidessin aquella nit terrible, fins que ell mateix ho oblidés per sempre.

Però no el crim perfecte no existeix i l'Àgata va anar quadrant les peces del trencaclosques. Va trobar a l'escena del crim tres objectes que no eren seus: unes ulleres, un collaret i una polsera. Les ulleres eren del Pedro però se les havia deixat el dia anterior a casa seva, a més, havien estat sopant junts i quan va arribar a casa el va trucar de seguida. El collaret era un regal que va fer a la Mònica, però ella l'havia perdut feia molt de temps, quan encara assajaven a l'Arsènic els curts de la universitat; segurament se l'havia quedat ella mateixa llavors, i amb tot el rebombori havia aparegut d'allà on havia quedat amagat.
Finalment, la polsera. Com és que no se n'havia adonat abans? Ella mateixa li havia regalat feia molts anys com a símbol d'amistat. Era del Pau i estava al seu pis el dia 5 però ell arribava al dia 6. Arribava al dia 6? L'Àgata va córrer cap a la foto que els nois es van fer a l'Aeroport; el bitllet del Pau era del dia 5 de juliol?
No, no, no, no, no, no. Tot allò no podia estar passant. La seva mare, la seva mare ho havia de saber, la seva mare li diria que era un error, que tot allò que li estava passant pel cap era una bogeria, que si el Pau no responia els missatges últimament era perquè... perquè...

- Hola? Hola Àgata! No, el Pau va arribar el dia 5.

Potser els anys pinten diferent tot allò viscut, potser els anys transformen tot el que crèiem ser, potser ens confonen i ens tornen cecs, ens adormen els sentits, ens tornen confiats. Però no es pot fugir per sempre.


PISTES




dimecres, 17 de juny del 2015

Mirades


Clara, sent la nit, com t'abraça. Com et buida la claror, com et va omplint de foscor. Oriol, sent la nit, com es barreja, com es mouen els estels, com van caient sobre teu. Sent la nit, com tremola. Sent com salta la gent, com criden fort al vent. Sent la nit que es despulla, com ballen abraçats desconeguts, amics, amants. I escolta la cançó que fins ara ignoraves i canta-la fluix, suau, petit. Canta amb el cor, canta-li a cau d'orella. Canta malament i sense lletra. I ara gira't i llença fort paraules al vent, que ningú les sent, ningú les escolta. I aixeca el puny ben alt i assenyala enlaire, al cantant, ple de llum, ple de fum. Al cantant que no hi és, que és la lluna. Que no es veu, que és de dia. Que no ho saps (al menys del cert) perquè dorms i potser somies.
Borrós, confús, dilatat. Les parpelles li estiraven avall les ganes de tot, però l'Oriol es va convèncer de fregar-se la cara, sortir del llit. Espès, amarg, incoherent. Tenia la sensació de portar un casc de moto per dins, però la Clara es va aixecar per trobar-se cara a cara amb la imatge que li projectava el mirall. Ben lluny, l'Oriol va obrir l'aixeta; ben lluny, la Clara es va rentar les dents. Ell va aprofitar que no hi havia ningú a casa per pujar el volum de la ràdio, ella només va fer cafè per una persona perquè aquell matí estava sola al pis. L'Oriol es va abrigar, encara feia fred a Lleida. La Clara va recular per deixar la jaqueta, per ser abril, Barcelona despuntava radiant.
De què tracta aquest conte? Lector, escriuré el secret més preuat, el més senzill d'explicar, el més difícil d'ésser guardat. Escriuré el núvol més alt i el més baix i escriuré el que els separa. Escriuré la nota més llarga, que serà una cançó, que serà una tonada. Que serà diferent per cada boca que la canti cada vegada. Escriuré allò que ningú podrà llegir i seré gelós (si fos ell) gelosa (si fos ella) de tothom que n'esperava treure'n algun profit. Lector, escriuré allò que diuen les mirades.
La Clara va baixar del metro, l'Oriol va poder seure al tren. Ella va respirar profundament dues, tres vegades. Quatre. Era aquell contacte, el contacte directe amb la massa de gent que es movia d'una banda a l'altra del vagó. Persones que rebotaven contra les parets transparents del seu espai personal. Ell es va despertar de cop, després d'una sotragada sobtada o d'un xiulet d'avís per la següent parada o potser era pel moviment sobtat del noi amb bigoti (encara estan de moda els bigotis?) que seia al seu davant. Va parpellejar un parell de vegades i quan va voler badallar va recordar que de fet no li agradava el gust que tenia aquell aire al empassar, i ho va deixar estar. Ella va somriure quan el dia li va besar la pell, però de seguida es va tocar el front. Ell va mig aclucar els ulls, va arrufar el nas, que el sol li venia de cara. Els dos es van repetir que havia sigut una gran nit però que se l'havien jugada, que potser necessitarien un parell o tres més d'hores de son. O quatre.
La Clara va girar el cap vers el reflex que li oferia una botiga de sabates. Amb un cop d'espatlla va col·locar adequadament la jaqueta i la bossa, amb un cop de barbeta va fer enlairar els cabells i les arracades. Va incrementar el número de graus de la corba que li seguien els malucs. Va maleir les sabates de taló i va pensar que avui era un gran dia. L'Oriol es va posar nerviós quan va sentir el nom de la parada, va escurar-se la gola dues, tres vegades. Quatre. Es va posar dempeus, desafiant el paisatge que transcorria com si fos un manyoc de fils de colors, desafiant la velocitat que semblava impulsar-lo contra el final del vagó. Amb un salt discret va trepitjar terra ferma i amb mig somriure va voler dissimular la incomoditat que li provocava la capital. No hauria d'haver agafat l'abric d'hivern, però avui era un gran dia.
El jazz de fons sempre sembla fer més pulcre l'aire d'un ascensor, de la mateixa manera que el mirall sembla eixamplar-lo. L'espera li resultava eterna, pesada. La Clara va tenir temps de repassar la llista de virtuts que la distingien de la resta, allò que la qualificava com a millor opció; ho va deixar estar al cap de dos pisos. El maquillatge era excessiu? El vestit massa formal? Es van obrir les portes i va fer el pas que la presentava, aquell que marcava el principi d'una nova etapa, n'estava segura. Però ningú la va mirar, tots seguien un camí blau invisible que els duia d'una banda a l'altra de l'oficina. Molt bé Clara, i ara cap a on?
Creia que no s'havia equivocat d'edifici, però per si de cas mirava enlaire per poder endevinar el logotip que segellava la façana, com un cop de puny en mig de l'horitzó urbà. L'Oriol despenjava els braços i giravoltava indecís cap a un costat i cap a l'altre fins que algú s'hi va topar de cop. Va fer espetegar la llengua i va dirigir-se vers l'entrada. Aquesta gent de ciutat. Amb pas ferm va arribar fins l'ascensor. Els espais petits sempre li havien provocat claustrofòbia. Es va descordar l'abric i es va tornar a escurar la gola. Desapareixia rere un teló d'acer. El segon, el tercer pis. El quart. Som-hi.
La Clara es mossegava les ungles, mirava a banda i banda. Era normal que triguessin tant? L'Oriol va entrar indecís a la sala. Deu ser ella. Deu ser ell. Un hola recíproc i silenci. Situació tensa? No el poden agafar, a ell no, de cap de les maneres. No la poden agafar, si us plau, si encara deu estar estudiant. Segurament, situació tensa.
El rellotge marcava un ritme que semblava fer-se més pesat cada vegada. Més feixuc, més dens, més llarg. Sent el temps, com t'abraça. El mira. Com et buida la il·lusió, com et va omplint de tensió. La mira i ella gira el cap dissimulant. Sent el temps com et capbussa, com es mouen aquests peus, com si el moviment l'accelerés. Sent el temps, com tremola. Porta un rellotge molt bo, s'ha pintat els llavis. Sent com respira el de davant, com et mira desafiant. Té la camisa arrugada, aquestes sabates li van grosses. Sent el temps que et despulla, com s'observen malfiats desconeguts, enemics, rivals. O ell o jo (si fos ella), o ella o jo (si fos ell).
Com que les agulles cada vegada sonaven més fort, l'Oriol va provar de tallar l'aire amb alguna frase irònica. La Clara va fer mig somriure, desganat, forçat, sense voler allargar una situació que creia hipòcrita. Però va pensar que tenia un accent curiós i que potser sí que li havia fet gràcia. Ell es va escurar la gola per segona, tercera vegada. Quarta. Ella va tornar-se a esmicolar les puntes dels dits de les mans. Ell es va aixecar i va agafar una revista d'un centre de taula, ella va mirar-se el rellotge que li voltava pel canell, encara que just davant seu en tenia un altre de penjat. I finalment els dos van aixecar la vista cap a la porta del despatx. S'atura el tic-tac que els marcava el mestre.
La secretària en qüestió va anunciar que hi havia hagut una confusió, un problema de papers, que la plaça ja havia estat adjudicada. Disculpes i moltes gràcies. La Clara va demanar explicacions. Disculpes i moltes gràcies. Porta. Silenci. Dos, tres segons. Quatre. Ella es va aixecar amb els ulls esbatanats, negres, enormes, es va quedar uns segons plantada, buscant una sortida segura, ràpida i va marxar corrents. L'Oriol va quedar clavat a la cadira i la va seguir amb la mirada. Com havia de reaccionar? Va provar de desenganxar el seu darrere de la cadira. Amunt. Es va girar lentament i va dirigir-se altre cop cap a l'ascensor. Altre cop cap a Lleida, altre cop cap a casa. Els ulls se li obrien cada vegada més, blaus, esvarats, els tics nerviosos anaven en increment a mesura que baixava un pis rere l'altre: s'eixamplava el coll de la camisa nova i premia i destensava els punys, es mossegava el llavi inferior i s'escurava la gola dues, tres vegades. Quatre. A fora, la Clara fumava de manera compulsiva, angoixant, frenètica, histèrica, hipnòtica, estressant, contínua, prou.
L'Oriol va descarregar una pluja de preguntes retòriques i indignades a la noia que recolzava el cap a una paret de color confús. Ella trepitjava un tros de nicotina embolicada i es disposava a marxar sense més, quan ell va criticar les maneres d'aquella gent, exigia una mica més d'educació i serietat. La Clara va respondre amb qualsevol excusa i l'Oriol va etzibar algun renec. I escolta la cançó que fins ara ignoraves i canta-la fluix, suau, petit. Ell va començar una crítica desenfrenada, va triar el camí de la desesperació i la sensació d'ofec. Aquell que té forma d'espiral i que cau avall, fosc, negre, infinit. Canta amb el cor, canta-li a cau d'orella. Ella el va tallar. Estava farta del mateix discurs de sempre, que només servia per destrossar les millors ambicions, els grans propòsits. Canta malament i sense lletra. Ell li va retreure que fos de casa bona, que no ho podia entendre. Ella va pujar el to de veu i li va dir que no en tenia ni idea. Que sentia sobre seu els ulls grisos i tristos, molt solitaris, massa fins llavors, de la tia de Londres que l'havia acollit al seu pis durant la carrera; els dels seus pares, bruns i grans, molt grans i esperançats, que esperaven trobar en ella tot el que no havien pogut veure, viure, ells; els verds i punyents, els recriminatoris de la seva parella, que ja no ho era perquè la distància a vegades pot més. Els negres i atents de la seva germana petita, que la seguien sempre, que mai els deixava de tenir presents.
I ara gira't i llença fort paraules al vent, que ningú les sent, ningú les escolta. L'Oriol va dir que d'acord, que cadascú tenia la seva vida. I aixeca el puny ben alt i assenyala enlaire, al cantant, ple de llum, ple de fum. Però que havia sigut injust. Ella hi va estar d'acord. Al cantant que no hi és, que és la lluna. Ell li va demanar disculpes, la Clara li va dir que no passava res, que quina mandra ara tornar cap a Lleida. Com ho saps? Per l'accent. Que no es veu, que és de dia. Somriu ell, somriu ella. Que no ho saps (al menys del cert) perquè dorms i potser somies.
***
Oriol? Clara? Els dos caminaven tan de pressa que no havien tingut temps de cridar-se pel nom. Ell es va quedar observant un horitzó de pensaments; segur que s'havia confós, feia massa temps ja. Ella es va voler girar tot dissimulant; no, el recordava més gras. Ja està, ja s'havia fos. Del tot? No en quedava res, d'aquell moment. Havia passat per sempre més i els seus únics testimonis oblidarien al cap de poc que per un moment havien tornat tres anys enrere, en una terrassa, prenent un cafè, discutint de política. Blau trencat, negre segur i de cop més gent, molta més però anònima i prou. Aquell instant havia passat i ho deixarien córrer, només hauria sigut una manera de distreure's, una manera d'enganyar el record. Només havia sigut una persona a l'atzar que coincidia amb una memòria borrosa, confusa, dilatada. Havia sigut algú d'entre un mar de gent que coincidia amb molta d'altra, cada dia i cada dia era diferent; només un mirall del que havien cregut imaginar. Pensarien durant uns minuts en aquella feina que no els havien donat, que havien assignat a algú altre i amb la qual s'havien il·lusionat durant un matí per culpa de la tasca poc eficaç de la secretària en qüestió, que no els hi havia volgut donar explicacions. Algú que ocupava aquell lloc de treball i amb qui potser havien compartit una estona de semàfor, una escala mecànica, un vagó de metro i no ho sabrien mai. Potser s'havien mirat i havien pensat que portava un pintallavis exagerat o que portava una corbata massa cridanera, potser s'havien mirat i havien pensat que tenia un aire tibat o que anava massa penjat.
Però ja ho havien oblidat, del tot. I després a l'Oriol li pesarien avall les parpelles i la Clara respiraria feixuga quan posessin la cara d'un record a una jaqueta, a un vestit. I barrejarien el rellotge de paret amb una cançó que s'escampava, s'escolava i es perdia entre el negre de la nit, el blau del fum, el blanc de la llum. I aquell dia s'escaparia fins la nit abans, que l'escanyaria fins fer-lo esquifit. I aquella nit s'ofegaria dins l'endemà i es tornaria aigua, es transformaria en allò espès, amarg, incoherent. I només quedaria aquell moment, que de cop no hauria sigut res, que s'hauria perdut entre el tot.
Lector, escriuré el secret més preuat, el més senzill d'explicar, el més difícil d'ésser guardat. L'Oriol va penjar l'abric d'hivern. Escriuré el núvol més alt i el més baix i escriuré el que els separa. La Clara va maleir els talons que s'entestava a calçar-se. Escriuré la nota més llarga, que serà una cançó, que serà una tonada. No, s'havia confós. No era la noia de l'entrevista de feina, era la de la nit anterior, la que li havia cantat la seva cançó preferida a cau d'orella. Que serà diferent per cada boca que la canti cada vegada. No, s'havia confós. No era el noi de l'entrevista de feina, era el de la nit anterior, el que l'havia abraçada sota la lluna. Escriuré allò que ningú podrà llegir i seré gelós (si fos l'Oriol) gelosa (si fos la Clara) de tothom que n'esperava treure'n algun profit. No, havia sigut aquella persona de la nit anterior. Lector, escriuré allò que diuen les mirades.
Unes parpelles blaves, unes pestanyes negres.

dijous, 23 d’abril del 2015

QUAN ELL CAU



Com si es trenqués petit i delicat amb cada volta, tancava el pany de la porta al sortir. Com si caigués amunt, molt enlaire, com si ple de vertigen cridés ben fort, es deixava empènyer per aquells que tenien pressa, que tenien feina; es deixava portar fins allà on decidia la gran marea. Com si plorés a poc a poc, de mica en mica, s'esperava sota un plataner, sense fulles, sense branques. Com si estimés sense amor, cantés sense veu se'n tornava a casa. Com si volés immòbil, atrapat, s'adormia. I despertava; quin remei. Però un dia va marxar. Tornaràs Jordi?
***
Quan les coses cauen fan soroll. O no. A ell li va caure l'ànima als peus i la Tina no va sentir res. I tot perquè la borsa havia caigut en picat, es veu, però la Tina tampoc havia sentit res. Tampoc va sentir res quan a tothom li queia la cara de vergonya quan s'hi passejaven pel costat, ni quan a classe li deien que el seu germà queia malament, o quan la Carme deia que no tenia on caure mort. La Tina, però, seguia escoltant atentament perquè havia sentit que quan caus et fas mal, i ella no volia que el Jordi se'n fes. De mal, vull dir.
I com que el volia ajudar d'alguna manera i malgrat que, des de casa, poca cosa podia fer, va decidir d'escoltar tot allò que pogués caure per poder-lo salvar. Volia enxampar al vol el que es donava per descomptat que s'hauria de collir del terra. I com que escoltava atentament va sentir que la veïna del tercer tornava a tenir un atac de tos i per això sortia a comprar caramels, per això baixava les escales amb sabatilles. Dues noies s'havien intentat esquivar al creuar de vorera, sense èxit, i ara feien veure que s'havien trobat a faltar molt durant tot aquest temps. El Gat roncava a la vora del foc. Hi havia obres al carrer. El Jordi ja no destrossava a crits aquella cançó pels passadissos de casa, ja no movia el cap amunt i avall d'aquella manera tan escandalosa, ja no es tirava de genolls al sofà com si fos el més petit dels quatre, i no el més gran. A la cuina la mare preparava macarrons; els va cridar a taula.
L'Eloi va tancar fort l'ordinador, va trepitjar fort les escales, va caminar fort pel passadís, va deixar-se caure molt fort a la cadira. La Clàudia xerrava molt des de l'habitació, xerrava molt des de les escales, xerrava molt, també asseguda. La Tina caminava fluix, parlava poc. No esperaven el Jordi, ja mai ho feien perquè ell tampoc venia. De cop, però, la Tina va sentir un pas lent, feixuc; només podia ser ell.
Es va aixecar d'un salt i va córrer cap a la porta, la va obrir i s'hi va llançar a ulls clucs. Però abraçava un sac de plom i de llana bruta, com acabada d'esquilar. Ho va saber per l'olor de pluja, de nit, aquella olor que fan les persones que estan molt soles. Una mà la va agafar per l'espatlla i la va allunyar del seu germà amb força. Silenci. L'Eloi i la Clàudia estaven asseguts a la taula mirant fixament la partícula de buit que tenien davant dels nassos. La Tina no ho veia perquè estava d'esquena però ho notava, ho sabia perquè sentia com queien les seves mirades cap a avall, cap al plat de macarrons. La mare encara li enganxava les ungles al coll del jersei. Silenci. A què has vingut Jordi? No hi va haver resposta. A què? Ell va agafar aire i ella va escanyar encara més fort la llana. Et penses que no sé que vols diners? – Estem a punt d'encarrilar el negoci, ens falta molt poc per poder – Per enèsima vegada, et vam confiar tot el que teníem. No. – Mama, de veritat que aquesta vegada és la bona. És inútil parlar quan la gent no t'escolta. Torna a casa, Jordi, tan temps com vulguis, però no et puc deixar més diners.
Va ser llavors quan la Tina ho va sentir. Va sentir com queia. Potser era una llàgrima sobre el seu cap, potser era l'orgull; potser. Un sospir, un cop de porta, una mà que deixa de fer força, el soroll que fan els coberts quan hi ha macarrons. El pes d'una idea morta.
***
Què és la mort? Un aclucar els ulls i desaparèixer petit, molt petit. Enfarinat de vent i de mar. Desaparèixer com l'alè del foc, que balla i s'estira, s'arronsa i no hi és. És fer-se dèbil com una fulla que s'asseca i es desmaia, i es perd entre allò que no coneix, que ja no és la seva branca. Com una fulla que es llença al buit. És un deixar d'existir pels altres.
El Jordi no va deixar morir la idea perquè dins seu continuava existint. Quan ell cau, s'aixeca.

Bon Sant Jordi.

dimarts, 17 de febrer del 2015

Pastanaga

Aquest curt és un exercici pràctic d'un curs trimestral de guions cinematogràfics. És el meu primer intent plenament conscient de redactar-ne un i força lluny de perseguir un objectiu estèticament literari m'ha servit d'excusa per aprendre a utilitzar un llenguatge i un estil diferents als que acostumo a fer servir. També vull aclarir que aquest no és el format amb el que hauria d'aparèixer, però és el que em permet la pàgina web.
Us convido, d'altra banda, a fer-ne una comparació amb el conte No parlis amb estranys, també penjat en aquest blog.



INT. REPLÀ QUART PIS. DIA.

Porta de fusta fosca, vella, desgastada pels cops. Petjades que corren d'una banda a l'altra. Soroll de coses que cauen. S'obre la porta i en surt l'ELOI (25 anys, amb un jersei de llana que li va gros, porta una carpeta de mida A3 vintage i una jaqueta al mateix braç. Del coll li penja la funda d'una càmera), que s'atura amb la mà encara al pom durant uns segons i torna a entrar. Surt de casa seva definitivament.

El replà és estret i una sola bombeta il.lumina unes rejoles modernistes que fan una sanefa de tons blavosos.

Tanca amb clau, corre fins l'ascensor i el truca. Li sona el telèfon, deixa la carpeta al terra i respon. Parla i es posa la jaqueta, tot molt de pressa.


ELOI
Si? No, no, ja arribo, ja arribo. Sí, ja sé que us esteu esperant però-- sí, estic sortint del metro, d'aquí cinc minuts ja sóc a aquí.

Truca de nou l'ascensor.

ELOI
Sí! I tant que porto les fotos!

Mira la carpeta i la cull.

ELOI
(amb passió)
ja veurà com li encantaran perquè he intentat que la llum-- Val, d'acord, ens veiem ara. Vinga, sí... adéu.


Penja , para l'orella al costat de l'ascensor i no sent cap soroll. Es frega el cap nerviós i va cap a les escales corrent.

INT. REPLÀ TERCER PIS/ESCALES. DIA.

L'EUGENI (75 anys, vestit amb una bata vella d'estar per casa, va despentinat i amb una barba mal cuidada) truca l'ascensor amb insistència i remuga fluix.
De cop una persona se li tira a sobre. És l'Eloi i l'ha d'agafar per què no caigui.

EUGENI
Però que fas, imbècil!

ELOI
Ostres, ostres! Perdó! Em sap molt greu, perdoni.

L'Eloi no s'atura, va marxant.

ELOI
Ho sento!

EUGENI
A la merda, home!

L'Eloi comença a baixar les escales

EUGENI (off)
Això, fuig! Fuig com un gos! Tens moltes coses a fer oi? Ves a llepar culs, va...

L'Eloi s'atura a les escales emprenyat. Dubta de si tornar a pujar per discutir o continuar.

EUGENI (OFF)
(per ell)
Tots tenen coses molt importants. Mooolta feina...


L'Eloi sospira i continua baixant les escales de dos en dos però fastiguejat, entre sospirs.

INT. REPLÀ SEGON/ESCALES/PRIMER PIS. DIA.
Al mig de les escales hi ha l'ESTEFI,(8 anys, porta ulleres i un vestit amb estampats grossos) que va d'una banda a l'altra, pujant i baixant. L'Eloi intenta passar i esquivar-la però li cau la carpeta al terra, s'obre  i unes fotos s'escampen escales aball.

ELOI
Pfff... collons

L'Estefi n'agafa una i marxa corrents fins el primer pis, l'Eloi recull la resta.

ELOI
Però què? No, no, no, no. Eh, tu! Dóna'm això!

L'Eloi s'aixeca i segueix la nena.

ESTEFI
Aquesta no arriba a mil.

ELOI
Què dius?

L'Eloi s'apropa per agafar-li la foto, l'Estefi s'aparta i l'esquiva.

ESTEFI
"Una imatge val més que mil paraules". Això és el que diu la mama. Però aquesta foto val una paraula. Val (pausa dubitativa) una pastanaga.

ELOI
Què?

L'Eloi fa un pas però l'Estefi s'amaga la foto derrere l'esquena.

ESTEFI
Que val una paraula: pastanaga. No m'agraden massa les pastanagues, m'agrada més el "shushi" i els gelats de xocolata blanca i els macarrons que fa la iaia Teresa, però els de la iaia Maria no perquè hi posa ceba i--

ELOI
(empipat)
Va, nena, dóna'm la foto.

ESTEFI
No és una foto, és una pastanaga.

ELOI
(enfadat)
Que em donguis la meva foto!

ESTEFI
No.

ELOI
(fart)
Dóna'm el meu coi de pastanaga!

L'Eloi li pren la foto de les mans, que s'arruga. L'Estefi fa una mitja rialla i ell es gira i prova d'estirar la foto sobre la carpeta.

ELOI
I això ho haig de portar a maquetació eh? Genial!

L'Eloi marxa cap a les escales entre suspirs. Ara ja no les baixa de pressa.

L'Estefi posa cara de circumstàncies.

INT. REPLÀ PRIMER PIS/ESCALES. DIA.

L'Estefi mira cap al terra i segueix els contorns de les rajoles amb els peus fins que sent un senyor gran que remuga arriba al replà. Aixeca la vista: és l'Eugeni.

ESTEFI
Hola, a tu t'agraden les pastanagues?

EUGENI
Però què dius, nena?

ESTEFI
Que si t'agraden les pastanagues. Jo trobo que són estranyes perquè són taronges com les taronges i carbasses com les carbasses

La nena i l'avi segueixen baixant les escales, l'Eugeni se la mira sense entendre res. Caminen a poc a poc. Ella parla com si res, baixant cada esgraó amb un saltiró.

ESTEFI
Però no són rodones, saps? Són estranyes...

L'Estefi es queda pensativa. Silenci.

EUGENI
Per què no te'n vas a... a l'escola, eh? Va, ves.
L'Eugeni fa un gest petit però molest amb la mà, fent-la fora.

ESTEFI
És diumenge, avui no hi ha cole.

EUGENI
(exagerat)
Vaaja.

Silenci.

ESTEFI
Els diumenges m'agradava jugar amb la Duna però es va escapar i la mama ara diu que no vol cap gos.

EUGENI
Mmm...

Silenci.

ESTEFI
A tu t'agraden els gossos?

EUGENI
No.

ESTEFI
(exagerada)
Vaaja.

L'Eugeni se la mira desafiant, ella somriu innocent.
Han arribat a la planta baixa. Sona el mòbil de l'Eloi.

INT. PLANTA BAIXA. DIA.

L'Eloi està de cara la porta de sortida, suspira i mira la foto que té sobre la carpeta. No fa cas del mòbil, que al final deixa de sonar. Es gira cap a la nena i l'avi.

ELOI
(desfet, confós)
Sí que és una pastanaga, això.

L'Eugeni se'ls mira.

EUGENI
Esteu tots com una cabra

L'Estefi es dirigeix a l'Eloi.

ESTEFI
Ja t'ho deia.

L'Eloi torna la vista a la foto, fa que no amb el cap.
L'Eugeni va cap a la bústia i l'obre.

La bústia està buida.

A l'Eugeni se li entristeix la mirada, sospira i torna a tancar la bústia.

ESTEFI
Avui és diumenge, recordes?

L'Eugeni es gira sorprès.

EUGENI
I què?

ESTEFI
Que avui el senyor carter no passa.

L'Eloi aixeca la mirada.

L'Eugeni abaixa la mirada i a poc a poc va cap a les escales. Continua remugant.

EUGENI
Si fos per mi el senyor carter no passaria mai.

ESTEFI
Per què?

L'Eugeni la mira i la ignora, continua marxant.

ESTEFI
(insistent)
Per què?

EUGENI
(enfadat)
Perquè no tindria cartes per enviar, entens? Ni de la Carme ni de la nena ni de ningú, val?

La nena es queda parada, amb la mirada preocupada. L'Eugeni es mira l'Estefi esgotat d'aguantar tot el que portava a les espatlles

Un soroll de flaix. La nena i l'avi es giren cap a l'Eloi.

Ell es mira la pantalla de la càmera.

ELOI
És bona.

L'Eloi aixeca la vista. Fa mig somriure.

La nena va directament cap a l'Eloi, l'Eugeni se la mira de reull.

ESTEFI
A veure, a veure!

L'Eugeni abaixa un moment la mirada, el riure de la nena, ell se'ls torna a mirar, se li escapa un somriure i va cap on són ells.

FI.


dijous, 25 de desembre del 2014

Un calendari d'advent



1.
Plovia, però era diferent. Ningú se n'adonava; tenien paraigües.

2.
No ho veien perquè els núvols tapaven la claror, la llum, l'escalfor.

3.
Potser era diferent perquè ningú sentia la pluja; era lluny i petita i vergonyosa de tot.

4.
Era una pluja trista i gris de tan trista, i potser era poc important perquè no queia del cel.

5.
Queia d'una mirada cansada de mirar, d'esperar. Segur? Plovia perquè plorava. I no esquitxava a ningú. A ningú? Només plorava.

6.
  • I com és que plores?
  • No ho sents? pel fred...
7.
  • Jo t'abrigo! Et porto una... manta?
  • No, no n'hi ha prou... no vull una manta.
8.
  • Et dono tot el que tinc!
  • No, no vull res del que tens.
9.
  • I què vols?
  • No vull res, et dic.

10.
Es va quedar perplex... i ara què? Ell no en sabia prou... Saber? Feia fred i no en sabia. Quedar-se?


11.
Sabia que els cops a l'espatlla i els ànims obligats no funcionen. No ho fan. Podia provar amb la companyia. Quedar-se.


12.
  • No pateixis, estic aquí.
  • No m'ho diguis a mi això, sinó a qui tens al costat.

13.
  • No hi tinc ningú al costat.
  • Doncs ploro per això.

14.
  • Bé, et tinc a tu.
  • No. A mi no em tens. No em té ningú; em té tothom.

15.
Ell hauria volgut ser tothom.


16.
  • I com ho puc fer perquè deixis de plorar?
  • Fes-me servir d'excusa per ser més valent: digues a tothom alguna paraula que els faci somriure, deixa't estimar al menys avui.

17.
  • Avui? Però així, demà tornarà a ploure...
  • Plourà sempre que ho faci el cel: sempre que els núvols tapin la claror, la llum, l'escalfor.

18.
  • Bé, no deixaré que tornis a plorar mai més: cada dia serà avui i així tothom serà prou valent per no estar sol.

19.
  • Somrius?
  • I és clar que sí! Somric perquè tu ho fas!

20.
  • És bonic que un conte acabi bé, que tingui un final feliç
  • És bonic escriure.

21.
(Silenci)
  • Encara no sé com et dius.
  • No tinc nom.

22.
  • I com et cridaré, per buscar-te?
  • No em buscaràs. Ja ho saps però no te n'adones: em trobes sempre que em penses.

23.
  • I ara què? ara te'n vas?
  • No, ara tot just arribo. Arribo per no marxar mai més. M'has dit que sempre seria avui.

24.
  • - De totes maneres, m'ha agradat parlar amb tu.
    - M'ha agradat que deixés de ploure. (Es miren. Respiren. Somien.) Bon Nadal.

25.
  • Bon Nadal.